COP24 Katowice: què en podem treure?

El dia 14 de Gener vàrem assistir a la sessió informativa que organitzava Fundació Empresa i Clima amb el suport de la Generalitat de Catalunya sobre la COP24 (conferència sobre canvi climàtic que se celebra anualment des de 1995). Participar en aquesta sessió ha estat una excusa perfecta per a fer un breu resum de les decisions que es varen prendre i per a comentar per què son importants. La major part de l’explicació està basada en la presentació d’Iñaki Gili, responsable de mitigació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic.

La COP24 de Katowice i els seus antecedents

Per entendre la COP24 de Katowice l’any 2018 hem d’entendre la COP15 de Copenhaguen el 2009 i la COP21 a París el 2015.

2009: Copenhaguen

La COP15, celebrada a Copenhaguen l’any 2009, va posar sobre la taula les recomanacions científiques que feia l’IPCC (Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic) amb l’ambició d’arribar a un acord de què calia fer a nivell polític per assolir-les. Malgrat la bona voluntat expressada, la COP15 va acabar sense cap acord per ser titllat de “massa políticament ambiciós” en relació al que els països estaven disposats a acceptar.

2015: París

Gràcies a l’aprenentatge de Copenhaguen, a la COP21 de París es varen facilitar negociacions per tal de trobar un equilibri entre els països (1) nord-desenvolupats, (2) sud-desenvolupats i (3) els que estan desenvolupant-se ràpidament (Xina, Sud-Àfrica o Mèxic). Dins aquesta divisió es va establir que els països del Nord Global (econòmicament rics) tenien més responsabilitat que els del Sud Global (econòmicament pobres) però tots en tenien. París va acabar amb l’acord de limitar l’escalfament global a 2ºC i intentar mitigar-lo a 1.5ºC, ja que a 2ºC ja hi haurà illes del Pacífic que podran quedar inundades.

Però la realitat és que, malgrat haver assolit l’acord de limitar les emissions a 2ºC, segons l’IPCC les emissions han augmentat i seguiran augmentant[1][2]. Avui dia, la solució més clara per reduir les emissions és una transició energètica cap a energies renovables ja que, en comparació al 2015, en el marc de la COP15, els costos de producció d’energia renovable han disminuït i les ha posicionat com a grans aliades per a disminuir les emissions. Tanmateix, a banda de la tecnologia ens cal la part social: com podem assegurar que hi haurà una transició energètica justa? Si hem de descarbonitzar hi haurà pèrdua de feina d’aquelles persones que treballen en el sector d’energies fòssils i és clau acompanyar els països tenint en compte aquesta part social.

2018: Katowice

Desprès de París, la propera COP decisiva era la COP24 a Katowice l’any 2018 que tenia com a missió posar els mecanismes de com arribar a mitigar per sota de 2ºC. Per aquesta COP, igual que per les altres, el context polític va influir plenament en els resultats. A nivell polític, els objectius es veuen amenaçats pel lideratge que estan tenint països com els EUA (amb un Trump escèptic pel que fa al canvi climàtic), Rússia (amb Putin), Brazil (amb Bolsonaro, que abandonarà l’acord de París), i Aràbia Saudita (amb el Príncep Mohammad Bin Salman Al Saud). Aquests referents escèptics legitimen a aquells països que havien d’entrar en l’acord de París que no hi entren.

Tot i així, durant la COP24 es va crear un rulebook (marc d’actuacions) de com assolir els objectius de París.

Més enllà dels articles

És una paradoxa que la societat, la tecnologia i molts actors avancin cap a solucions climàtiques però les negociacions polítiques no ho facin” – Antonio Gutiérrez

Tal i com exemplificava Iñaqui Gili amb l’anterior menció d’Antonio Gutiérrez, les negociacions són polítiques però les eines són tecnològiques i les urgències, científiques. Això és important perquè (1) tenim dades científiques que ens diuen que cal reduir les emissions, (2) tenim tecnologies que ens permeten fer-ho però (3) tenim polítiques que avancen massa lentament i no estan fent que les emissions deixin de créixer. Veient aquesta problemàtica, i el fet que Estats Units i altres actors no vulguin participar en el joc, Nacions Unides ha decidit trucar les portes d’altres actors que sí estan disposats i estan fent projectes per reduir les emissions. En aquest sentit, hem de tenir en compte el gran paper que juguen les subnations com Catalunya i altres actors com el sector privat, món local, ONG i altres organismes.

Finalment, creiem interessant esmentar la importància de la Declaració sobre la Transició Justa (Solidarity and Just TransitionSilesa Declaration) ja que és la primera vegada que sentim a parlar sobre la importància d’acompanyar a descarbonitzar-se a països com ara Polònia, amb una part important de la seva economia generada a partir de combustibles fòssils. Si passem dels combustibles fòssils a les energies renovables hi haurà gent que perdrà la feina i cal que aquesta transició sigui justa pels treballadors i treballadores. Que Polònia deixi el carbó és un repte social important. Si no depenem d’aquest tipus de combustibles és més fàcil reduir les emissions, però hem de veure com mantenir els llocs de treball. Per tant, per certs països ajudar a la descarbonització és tant important com crear alternatives als combustibles fòssils.

[1] Informe PCC: https://www.ipcc.ch/report/sixth-assessment-report-cycle/

[2] Dades interessants a http://www.globalcarbonatlas.org/en/CO2-emissions

[3] Article relacionat: https://www.carbonbrief.org/cop24-key-outcomes-agreed-at-the-un-climate-talks-in-katowice

[4] Al lector li pot interessar saber que països no signants del Protocol de Kyoto o de l’Acord de París poden entrar. Això és clau ja que actors com EEUU es poden incorporar en el rulebook sense signar els altres acords mencionats.

Què es va aconseguir a la COP24 de Katowice?

El Rulebook i els seus articles[3]

Com comentàvem, la COP de Katowice havia de servir per poder aconseguir que es creessin mecanismes de com es podien limitar les emissions de CO2. Això es va fer a través de l’anomenat Rulebook (Marc d’actuacions[4]). D’aquest, hi ha 5 articles dels que parlarem:

Article 4: Orientació del compromís climàtic. Tots els mecanismes de reducció estaran dirigits per unes regles homologades que seguiran els criteris de l’IPCC. A partir del 2031 tots els països signants hauran de reduir les emissions dins un mateix espai temporal (a decidir cada quants anys s’hauran de reportar les emissions). Aquestes emissions reportades seran consultables en un espai públic.

Article 6: Comerç de carboni. La part de mecanismes queda pendent. El protocol de Kyoto establia que hi podia haver compra-venta de carboni. A Katowice es fa la precisió que aquesta compra-venta no es pot fer servir com a mecanisme de disminuir emissions. És a dir, la reducció d’emissions no ha d’estar lligada a la compra venta de carboni.

Article 9: Finançament climàtic. Els països reportaran cada dos anys la previsió futura de finançament climàtic. Hi haurà traçabilitat en el “canvi de mans” del finançament. El que no pot passar és que un país del Nord aporti 100 milions d’euros a un país del Sud però que aquests diners es reinverteixin en el país del Nord. Abans passava i ara s’ha d’assegurar que no es fan jocs de mans.

Article 13: Transparència: Xina va acceptar ser transparent. La informació a aportar per cada país és: emissions, progrés per assolir objectius, impactes, mecanismes d’adaptació i finançament que reben i donen. Els països econòmicament més pobres amb menys mecanismes per traçar les emissions tenen més flexibilitat però a partir del 2024 han de reportar tots fent servir mecanismes comuns.

Article 14: Global stocktake. És important mesurar com arribem a l’objectiu comú. Es fan cicles de revisió de 5 anys on es mira si els esforços de tots els països van a la línia de la reducció d’emissions. El primer serà al 2023 i s’estableix un primer format de com està l’estoc global. Es fa un anàlisi del loss and damage (el que passa especialment en els països del Sud perquè hi ha episodis extrems).